EL ROMÀNIC PALLARÈS
El romànic pallarès ha estat objecte, els darrers anys, d'importants obres de restauració i difusió. Són moltes les construccions civils i esglésies de la comarca que, integrades en el paisatge de muntanya, permeten rememorar el passat medieval d'aquestes valls.
El Conjunt Monumental de Son constitueix una de les construccions emblemàtiques de la zona. S'anomena així pel seu interessant valor patrimonial que atresora: l'església de Sant Just i Sant Pastor d'estil romànic, d'una sola nau, amb el campanar llombard de tres pisos, el retaule gòtic del segle XV i les piques de pedra d'aigua beneïda, baptismals i d'olis. Formant un recinte tancat amb el temple, s'aixeca una antiga torre de defensa rodona, que és avui coronada per un petit campanar d'espadanya i fa de torre d'hores. Tot ell constitueix un conjunt harmònic d'enorme valor arquitectònic i artístic.
No gaire lluny, l'església de Sant Andreu de València d'Àneu és a la part alta del poble, fora del nucli antic de la vila closa, al capdamunt d'un turó que separa aquest recinte del serrat on hi ha les restes de l'antic castell dels comtes de Pallars. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb voltes d'aresta, amb capelles adossades als costats nord i sud, un campanar de torre de tipologia pallaresa a l'angle sud-est, i la porta a l'extrem sud-oest, aixoplugada per un porxo. Tot i la parcialitat dels elements conservats, aquest és un edifici concebut amb un ple domini de les fórmules expressives i constructives dels segles XII-XIII, estretament emparentat amb les esglésies de Sant Llorenç d'Isavarre i d'Isil. L'església parroquial d'Isavarre és a la part alta del poble. Es tracta d'un notable temple romànic d'una sola nau, l'absis puntejat per mènsules o permòdols ornamentats amb testes esculpides.
Pujant per la vall del riu Noguera Pallaresa trobem l'església romànica de Sant Joan d'Isil, construïda el segle XI, segurament sobre un antic monestir benedectí, que depenia de Sant Pere del Burgal. El temple té tres naus, amb un absis i dues absidioles amb arcuacions. Ressegueix la façana del sud un fris d'arcuacions acabades en testes humanes i animals i ací s'obre la interessant porta amb arquivoltes, un fris exterior escacat i tres columnes per banda amb capitells amb columnes molt estilitzades i àbacs florejats. En el fris superior, sobre el portal, hi ha encastats dos baixos relleus amb dos grups que semblen Adam i Eva abans del pecat i després, mutilats com els similars d'Alòs. A la mateixa façana s'obren dues finestres gòtiques.
No gaire lluny, l'església de Sant Lliser d'Alós d'Isil, romànica d'origen, fou modificada al segle XVIII, amb un campanar de torre quadrada i coberta piramidal. Té un interès especial la portalada, romànica, molt similar a la de Sant Joan d'Isil, amb tres arquivoltes (amb dues de decorades), fris exterior escacat, tres columnes per banda amb capitells de testes humanes i animals. A banda i banda d'aquesta portalada hi ha dos baixos relleus de la mateixa època representant, segons una interpretació tradicional, Adam i Eva abans i després del pecat original i malauradament repicat el de la dreta, com a Sant Joan. A l'interior destaquen dues piques d'olis compartimentades. Al sòl de l'esglesia es guarda la pica baptismal romànica amb decoració geomètrica. Un frontal d'aquesta església es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona.
De retorn cap a Esterri i a ponent d'Escalarre, hi ha l'antic monestir benedictí de Santa Maria d'Àneu. Havia tingut una primitiva advocació a Santa Deodata (en època visigòtica) i després a Sant Pere (final del s. X). Del conjunt monàstic que hi havia només en queda l'església de Santa Maria, un edifici romànic del s. XI, molt refet durant el s. XVI (quan les tres naus es reduïren a una). S'hi han reproduit les pintures murals de l'absis central, que constitueixen un dels conjunts pictòrics més importants del romànic català, tant per la seva qualitat plàstica com per l'originalitat iconogràfica. Es conserven en bon estat els famosos àngels o serafins de la part baixa, amb sis ales plenes d'ulls (símbol de la vigilància) i envoltats per les lletres del Sanctus (repetides tres vegades), amb tenalles a les mans amb carbons encesos (escena de la purificació de la boca del profeta Isaïes), i rodes enceses més avall. Les originals es troben al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Escaló és una vila que encara conserva l'estructura medieval de vila closa, tancada darrere de les muralles i organitzada a partir d'un carrer central. En un extrem del poble, al qual s'hi accedeix des de l'església, hi ha un portal fortificat i una bestorre. A l'extrem oposat s'obre l'altre portal, que donava accés al molí i al safareig. Des de l'interior de la vila closa, a través d'un caminet que s'enfila pel darrere de les cases, es pot pujar a la torre de guaita, situada al damunt del poble.
A 20 minuts d'Escaló i enlairat a l'altra banda de la Noguera Pallaresa, l'antic monestir benedictí de Sant Pere del Burgal (S. XII) ens permet comprendre les formes de vida que envoltaven un monestir de muntanya durant l'època medieval. L'església tenia planta basilical, tres naus i tres absis a llevant decorats amb arcuacions llombardes i un altre absis a ponent (doble capçalera). D'aquest absis i de l'espai que l'envolta procedeixen les interessants escultures romàniques de Sant Pere del Burgal, conservades al Museu Nacional d'Art de Catalunya i atribuïdes al mestre de Pedret. Davant de Sant Pere s'ha trobat un paviment de còdols.